La Natàlia de 4t d'ESO va participar al XXIX Concurs de prosa i poesia en català la setmana passada i va guanyar una menció especial per L'heteroenfermetat. 

Vol compartir unes paraules i el seu text amb tots nosaltres: 

"Potser les meves paraules no canviaran el món, però estic segura que enviaran un missatge.

Aquesta història ha estat un repte per mi. Volia parlar d'un tema que s'adaptés a la realitat dels nostres dies. 

Així doncs, L'Heteroenfermetat és molt més que tres pàgines escrites per una jove: és un crit de guerra. La nova manera de criticar la homofòbia. I com? Viatjant a la pell dels altres, d'aquelles persones que s'amaguen per por de ser rebutjades per gent ignorant que entén per "normal" el que ells mateixos imposen. Doncs, capgirem al món.  Som lliures  d'estimar a qui vulguem, de poder expressar-lo lliurement, Lliures d'unes cadenes que la mateixa societat atorga".

“L’Heteroenfermetat”

El món s’ha revolucionat. Tothom està que s’enfila per les parets.

La Tercera Guerra mundial acaba de començar.

Les mirades encuriosides semblen venir fins i tot des de les pedres.

I els ocells fa hores que no piulen.

Tot per la notícia del diumenge. Tot l’enrenou és per això.

La meva mare vol que em posi guants. Diu que no vol que em “contagi”. Per a mi és una tonteria, que més dona que un noi i una noia s’hagin fet un petó. Crec que la gent s’ha tornat boja de sobte.

Bé, no és una cosa molt normal que un noi i una noia es facin un petó. És estrany, molt estrany. Fins i tot alguns consideren que és radical. Jo penso que és diferent però no crec que es pugui contagiar. ¡No té coherència!

A la Virginia Occidental tot són enraonies, que si és un virus molt greu, que si ja ha provocat varies morts, que si es transmet per l’aire...

Aquestes són les conseqüències de viure en un poble tant petit i allunyat de la mà del món. Les noticies es transmeten volant. Sense que doni temps a que algú les verifiqui.

Molts s’han quedat tancats a casa. Es graciós. Molts han precintat les finestres. Sembla que sóc a l’única a qui aquesta situació li sembla ridícula i infantil. Potser és perquè jo penso d’una altra manera.

Per sort la meva paranoica mare em deixa anar a l’escola. Encara que sembla que aquí també la notícia ha volat. Porto comptats a tres estudiants amb guants i mascaretes.

-Hola amor – la meva noia Elena em saluda amb un petó a la galta.

-Dolceta. Com ets?

-Estic atacada de nervis, Alaida. Tinc por de l’heteroenfermetat.

-Heteroenfermetat? Ostres! Ja li han posat nom? Si que hi van de ràpids! –ric.

-No riguis! Per què et prens això a broma? És molt greu!

-Oh sento dolceta però crec que tot això és una tonteria. Que més dóna! –arronso les espatlles llevant-li importància al tema.

La meva noia es queda paralitzada, com si no dones crèdit al que li acabo de dir. Em mira com si volgués enfonsar-me tres metres sota terra.

-I si el virus t’afecta? I si em deixes d’estimar? I si de sobte t’agraden els nois? – comença a plorar.

Suspiro. L’admiro i l’estimo moltíssim però no aguanto quan es posa així de dramàtica.

-Ou va nena. Saps que això mai passarà. T’estimo. – li dono un petó als llavis.

M’abraça i plora sobre la meva espatlla mentre que jo li acaricio l’esquena amb delicadesa.

Graciés a l’ Univers sóc salvada per la campana de l’escola. Mai he estat tant agraïda.

Definitivament el món s’ha tornat boig. I tot per que? Perquè un noi i una noia s’han fet un petó? Vinga! Que sóc l’única decent? On hi estan les llibertats? I la lliure elecció?

Que hi ha d’aquella frase tant bonica que es va fer viral en el Instagram durant setmanes, on deia: “Ningú tria de qui s’enamora”. No fotem. Sembla que allò només va ser postureo.

La professora ens ha fet una xerrada. Una d’aquestes en què les úniques paraules que escoltes és “Deixarem de costat els llibres avui” o “s’ha acabat la classe”. La resta de temps, dorms.

Pel poc que m’ha donat temps a escoltar sé que ha anat de l' orientació sexual. Ja saps el topic: “noies amb noies i nois amb nois”.

Estic avorrida d’escoltar tot això. No hi veig la gravetat, no hi veig la importància, cadascú és lliure d’estimar a qui vulgui.

La meva xicota m’espera al menjador per berenar com sempre. Crec que és l’únic bo de tot el dia. Veure el seu somriure.

-Hola amor, que tal les classes? – li pregunto després de fer-li un petó llarg als llavis davant de tothom. Raó que fa que es posi vermella. És el que més m’agrada d’ella, es veu com si fós una nena petita que acaba de fer una entremaliadura. Em dóna un copet amb el colze però ho deixa córrer.

-T’he trobat molt a faltar. – fa una breu pausa- Et trobes bé? Fas mala cara.

-No et preocupis dolceta. Es per això de la malaltia, estic farta. No crec que sigui per tant.

-Un altre cop amb el mateix? Que a tu no et preocupa res? Ets increïble! No sé com pots dir aquestes coses!

Abans d’iniciar una baralla que no ens portarà a cap lloc, i en vista que de sobte se me n’ha anat tota la gana decideixo marxar. Pel bé d’ ella, pel bé nostre i pel bé de totes les persones que ens miren.

-No vull barallar-me més amb tu. No estic d’acord amb el que dius. M’ en vaig. Si us plau, deixa’m sola.

Escolto com comença a plorar, però no em giro i em dirigeixo als lavabos per refrescar-me la cara. És increïble, ni tan sols la meva xicota ho entén! Però bé, tampoc puc obligar-la a que canviï d’opinió....

Deixo de divagar entre els meus pensaments quan obro la porta del bany. Un noi i una noia es troben agafats de la mà, mirant-se els ulls en silenci. De pressa tanco la porta darrera meu cosa que fa que es sobresaltin. Les seves cares empal·lideixen, qualsevol diria que han vist un fantasma.

-Espera! No és el que creus! Ell...i...jo...bé...veuràs...-la noia comença a plorar i el noi l' abraça intentant calmar-la.

-Mira, estic fart d’això. Et diré la veritat. No veig perquè he de seguir mentint. M’agrada. Estic enamorat d’aquesta noia, del seu somriure, dels seus defectes e imperfeccions que la fan tan única. I sé que això és estrany, que va en contra de la normalitat, que és una malaltia. Però no veig res millor que estar malalt per ella. Val la pena. L’estimo. I no demanaré perdó per això.

Tots el sentiments remouen com un remolí dins del meu estómac. Les següents paraules que surten per la meva boca porten rondant pel meu cap tot el dia. Ho he decidit. És el moment.

-No em fa falta que em digueu res. No teniu un virus. No teniu un problema. No esteu infectats per res. No teniu l’estúpida heteroenfermetat de la que tothom parla. El que us passa té nom. Té quatre lletres. Es diu: AMOR.

I no, no és cap malaltia. Queda clar?

Potser les meves paraules no van canviar el món. Però d’una cosa estic segura. No em penedeixo d’haver-les dit.

Ara tinc dos nous amics. Molt diferents a la resta.

Però com sempre dic; Ser l’excepció i no la regla.

I vaja que si són l’excepció!